El Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, situat a les Masies de Voltregà, és un edifici protegit com a bé cultural d'interès local.

L'església segueix el model d'espai centralitzat, amb capelles al voltant i cúpula. A la façana principal s'hi accedeix a partir d'una gran escala amb dos cossos. El mur presenta a la planta baixa la porta d'ingrés i als seus laterals dues finestres rectangulars de reduïdes proporcions. A sobre d'aquestes dues finestres, s'obren dos balcons de tipologia rectangular i per rematar la façana un ull que se situa al damunt de la porta. Les finestres, els balcons i l'ull presenten decoracions d'esgrafiats als seus marcs, d'inspiració vegetal. La façana apareix rematada per una cornisa poc pronunciada que realitza un disseny simètric, coronada per cinc pinacles acabats en elements esfèrics.

El nou Santuari comptava amb un presbiteri sota el qual s'hi trobava "la cova" que coincidia amb el lloc on havia estat trobada la Santa imatge. Un retaule el 1480 obra de Ferran Soler Vernedo i el "Brancal" pintat el 1507 per Gurrea i Mesoneda afegiren un gran valor artístic. El 1683 l'escultor Pau Sunyer i el tallista Francesc Farriols de Manresa, feren un nou retaule d'estil plateresc. La prosperitat i magnificència varen quedar sobtadament tallades quan el 1759 un llamp destruí gran part del Santuari. Entre 1763 i 1767 es realitzaren les obres de reconstrucció a càrrec de l'arquitecte vigatà Josep Morató Selles, que hi va afegir la rectoria i l'hostatgeria i va dotar al temple d'una riquesa ornamental.

La devoció envers Santa Maria de la Gleva de seguida va ser molt estesa a la comarca. Es troben un seguit de llegats i deixes en favor seu, però un dels símbols de la devoció popular van ser les grans processons que des de Vic i d'altres pobles de la comarca es feien, com la del 1337 amb motiu d'una forta sequera que assolava la comarca i que va arribar a deixar sec el Ter. En arribar a la Gleva, el bisbe Galceran Sacosta va baixar la imatge de la Verge fins al riu on va mullar-li els peus amb l'aigua que hi quedava, tot fent pregàries perquè plogués. Al cap de tres dies va ploure intensament, fet que la devoció popular va atribuir a la intervenció miraculosa de la Mare de Déu. El santuari prové d'un primer oratori, una simple esglesiola que segurament amb diverses reformes va durar fins al 1327, data en què van començar les obres d'un santuari (sembla que varen durar gairebé un segle). Sabem que era d'una sola nau i que va ser ampliat el 1671.