Per aquelles persones que no sàpiguen què és, en què consisteix el disseny de producció?

El disseny de producció, que moltes vegades també es diu direcció d’art i aquí es confonen els termes, és la figura responsable del departament d’art. I que imagina i crea tot el món o l’univers a on passa la història. Ja sigui si el crea a partir de localitzacions que ja existeixen, es construeixen decorats a plató o es fa una combinació amb efectes digitals. També la dissenyadora o dissenyador de producció ha de formar part d’això, perquè en el fons estarà en pantalla. A més és des de l’espai més general al detall. Què vesteix aquest espai, quins mobles, quines plantes, quins vehicles hi ha, quin attrezzo fan servir els personatges. Una mica tot el que és visual i que no és vestuari i com està il·luminat.

Com vas arribar al disseny de producció? Què et va atreure d’aquest aspecte de l’audiovisual?

Vaig entrar a l’ESCAC pensant que volia fer guió. La veritat, ignorava pràcticament que existia el disseny de producció. El meu coneixement del món del cine era molt més amateur. I quasi no era conscient què era el disseny de producció i la direcció d’art. Quan vaig començar a l’ESCAC, això s’assemblava més al que a mi m’agradava fer que el guio. Era una persona bastant visual. Sempre havia dibuixat, feia coses amb les mans, ...I vaig pensar que això estava molt més a prop dels meus interessos. I a partir del tercer any, que ja fèiem l’especialitat, m’hi vaig ficar. Tot i que després, la veritat, a on més vaig aprendre va ser treballant i a un màster que vaig fer més endavant en escenografia teatral, però que em va ajudar.

Quan comences un nou projecte, tens una manera determinada d’abordar-ho?

Cada projecte pot demanar coses diferents. Però normalment, amb una pel·lícula o una sèrie a on estàs creant un espai per una història, començo pel guió o pel més aproximat que hi hagi en el guió. Llegint-t’ho i veient una mica quin espai i quin món necessita aquesta història, com ho veig jo en el text i com ho veu qui hagi creat aquesta història: la guionista, la directora o a vegades, ve més encaminat des d’una producció creativa. Començant una mica aquesta conversa de com ens imaginem que seria el món a on passi aquesta història.

També treballes en altres mitjans audiovisuals a part del cinema. Canvia molt la teva feina com a dissenyadora de producció en un film que en un anunci, una sèrie de televisió o un videoclip? És diferent el procés creatiu?

En general, al disseny d’espais per històries, que també inclouria el teatre o inclús els parcs temàtics, hi ha una cosa al centre que és comú i després hi ha petites variacions. Pots transitar d’un mitjà a l’altre i després hauràs de veure els detalls. Has de saber que en publicitat, per començar, tot va molt més de pressa, que són coses més curtes i que hi ha un producte o la idea que es vulgui vendre. En canvi, en cinema et centraràs molt més en la narrativa i en els personatges,...En teatre sol ser un espai únic i no canvies gaire l’escenografia. Fas un petit canvi durant l’obra, però és més pensar un espai que serveixi a tota la peça.

Quines són les principals dificultats amb les quals et trobes com a dissenyadora de producció a l’hora de fer la teva feina?

Vàries. Per una banda, el temps amb els que t’incorpores a un projecte. A vegades està més contemplat i tens el temps per fer-ho. Altres, és molt just. O en algun projecte han començat a fer les localitzacions abans que m’incorpori. És molt estrany perquè en el fons jo m’hauré d’apanyar amb aquestes localitzacions i no haver pogut intervenir no és el més ideal. És igual si és un projecte d’alt que baix pressupost, el problema sempre són els diners. Sembla que mai n’hi hagi prou. Al final, ho acabem trobant i és qüestió d’estar disposats a parlar, pactar i explicar. A vegades que tots siguem conscients de la importància de cada departament, del meu, però també de la importància del departament de la persona del costat i que tots són essencials. Potser en algunes pel·lícules uns tindran més preeminència que altres, però has saber-ho posar al seu lloc i, per tant, respectar el que cadascú necessita per fer la seva feina.

Amb quins altres departaments has de treballar molt estretament?

A part de, naturalment, directora/director o qui sigui que porti la veu creativa, localitzacions. Molt en el principi localitzant amb el localitzador o localitzadora com després amb el cap de producció que ho porti ja durant el projecte. Amb fotografia, perquè el món que genero es veurà a través de la càmera. Per mi és molt important com ho veurà aquesta càmera i com es mourà, com serà la llum, inclús quines òptiques i quin format perquè això afectarà a la vinyeta, el color, la llum. Intento treballar-hi molt. A vegades, un problema és que els directors de fotografia sempre s’incorporen bastant més tard que els dissenyadors de producció. Al principi vas fent, però no tens el seu feedback i quan arriba, una mica en l’últim moment, que estàs a punt de construir o decorar, llavors et diu: “No, jo havia pensat...”. ¡Ostres, quina pena que no hagués pogut estar quatre setmanes abans quan ho estàvem creant tot això! Hem de tenir una bona comunicació amb fotografia, producció sempre i vestuari. Hi ha projectes molt grans, de Hollywood com Black Panther, en els quals sota el disseny de producció també està vestuari, però a molts altres projectes no és així. Vestuari és un departament independent creativament, però sí que hem de tenir molt bona comunicació a nivell de gamma de color, d’estil, de com seran els fons,...El que sí és veritat és que com que els dissenyadors de producció ens incorporem bastant al principi, nosaltres marquem unes bases que si estan bé i agraden, després tant la fotografia com el vestuari, ja trobaran unes localitzacions triades o unes idees establertes amb les quals continuarem treballant.

Quines diferències hi ha entre la filmació in situ a on crees alguna cosa sobre una localització que ja existeix i un plató construït que has creat de zero? Quins reptes et trobes en aquest sentit?

Amb la localització el que està bé és que tens una cosa que és molt real, que inclús pot tenir unes dimensions que igual construint no pots assolir, perquè sempre tens el límit de pressupost i el que genera. El pitjor és que has de partir del que ja existeix, però hi ha moltes opcions. La veritat és que si tens l’oportunitat també d’intervenir en les localitzacions, és un món molt ric perquè a tot li pots donar la volta i hi ha llocs molt especials al nostre voltant.

Quan tens l’oportunitat de construir, probablement el més important és la llibertat que dones a com es pot rodar. Pots fer plànols zenitals perquè pots anar tan amunt com vulguis o fer que les parets s’obrin màgicament sobre rodes mentre passa la càmera. Això a una localització no ho pots fer mai. Alguns plànols de la història del cinema només s’han pogut fer perquè eren decorats construïts, sinó eren inassolibles. Potser aquesta és una de les diferències més grans. A nivell de què pots crear, ho crees des de zero. A vegades et trobes que estàs mirant com crear-ho, però hi ha coses que canten a decorat, perquè no estan prou arrelades. És una cosa més naturalista, però hi ha d’haver alguna cosa que ho faci real. A això l’has de parar molta atenció i per fer això et bases una mica en el que coneixes de fora, encara que ho remesclis i ho reeditis.

Treballes molt també als Estats Units. Veus moltes diferències de com es treballa allà i aquí?

Vaig viure i treballar quasi nou anys allà. Hi ha diferències. Vivia a Los Angeles, que és la meca del cinema. Tot i que allà feia projectes bastant independents, però hi ha tanta indústria que hi ha de tot. Des dels projectes més grans, fins als més petits, i tots tenen el seu lloc. Inclús els proveïdors s’adapten a la mida de tots. Allà és una part molt important de l’economia de la ciutat i de l’estat de Califòrnia sencer. A part, tenen una indústria tan gran i fa tants anys que ho fan que ho tenen molt per la mà. Poden ser molt pràctics. A vegades, aquí sembla que amb una seqüència volem inventar la roda. Ells diuen, aquest tipus d’escena o la rodes així o la rodes aixà. Aquí ens hi trenquem el cap i en el fons acabem anant a l’A o la B. Hi ha vegades que has d’innovar i t’has d’inventar una tercera via, però a vegades amb l’A o la B, n’hi ha prou.

Hi ha alguna experiència particular que hagis tingut a algun projecte que t’hagi marcat o t’hagi suposat un repte molt gran?

A vegades penso quan començava, com m’atrevia a fer-ho! El primer cop que fas aquest càrrec. Penso en una pel·lícula d’època que vam fer aquí a Barcelona. Es deia Agnòsia. Jo era d’ajudant del dissenyador de producció. És una pel·lícula amb bastant envergadura quan la veus en pantalla. Érem quatre gats a l’equip. Jo feia tota la coordinació de l’equip, els plànols de construcció, anava a veure totes les localitzacions. No sé com arribava. Perquè ara per la mateixa pel·lícula seríem almenys el doble d’equip. O més endavant, no fa tants anys, vaig fer un projecte als Estats Units, que no era audiovisual, sinó com una experiència immersiva a Nova York a dins d’un centre comercial a on construíem la típica caseta americana. Era per una marca. Entre el poc temps que vam tenir, el repte de la localització que a part de centre comercial era estació de transports i tenia moltes limitacions, de quan podíem treballar, la construcció que anava molt retardada,.... pensava que no arribàvem. Aquelles vegades que dius no sé si ens en sortirem i al final, surt.

Entre els teus últims projectes n’hi ha alguns que han rodat a Barcelona com Desmontando un elefante, Sin huellas i Pájaros. Ens pots explicar una mica com van ser?

Sin huellas era una sèrie d’Amazon Prime que figura que passa a Alacant, però ho vam rodar 70% a Barcelona i 30% Alacant. Amb el localitzador, Jaume Miró, vam buscar una mica el món aquest de més avall, de la costa. Vulguis que no, ja hi ha un canvi de paisatges, d’arquitectura, de l’estil que li volíem donar per trobar-ho aquí a Barcelona i els voltants. I també decidir què realment valia la pena rodar allà i què podíem solucionar aquí. Te la jugues una mica, perquè vas allà a localitzar, però tampoc teníem el temps d’anar a mirar tres setmanes a veure tot el que trobàvem. Va ser bastant interessant. Entre Barcelona, Maresme i Garraf vam trobar bastant el que volíem. I llavors a Alacant es va donar el toc de tenir-ho de debò a la ciutat.

Desmontando un elefante és una pel·lícula que vam rodar molt per la zona de Barcelona i voltants. La casa dels protagonistes, que segurament és l’espai més important de la història, la vam rodar a una casa de l’arquitecte Tonet Sunyer a La Bonanova. La veritat és que quan la vam trobar i ens la va ensenyar el localitzador, el Jordi Renom, vaig dir: “crec que és aquesta”, perquè era la que tenia al cap. Una casa feta als noranta, d’aquest estil d’arquitectura que es feia a Barcelona en aquella època. Vaig pensar que realment podia ser l’espai a on passes la història. Em va costar una mica convèncer al director perquè ell portava molts anys amb aquest projecte i tenia una casa al cap, però és que tampoc l’haguéssim trobat aquella casa exactament. Posats a adaptar-nos, fem-ho amb una que ens aporti i ens parli dels personatges, perquè la protagonista és arquitecta.

I a Pájaros va ser molt curiós, perquè és una road movie que passa tot el viatge per carretera entre València, l’Empordà, França, Itàlia, Eslovènia, Romania i Hongria. I realment els llocs a on vam rodar van ser Barcelona, l’Empordà, Torí a Itàlia i Romania. Això vol dir que totes les parades entremig les havíem de solucionar idealment a Barcelona, que és on passàvem més setmanes de rodatge. Aquí a Barcelona vam fer Torí, un restaurant al sud d’Hongria el vam fer a Badalona i Eslovènia a la Vall d’en Bas.

Com deies abans, el director té una idea al cap i després has d’intentar recrear-la. És molt difícil arribar a la idea que ella o ell té al seu cap i el que al final pots fer? Has de negociar molt?

A vegades depèn sobretot del director o directora i de com pots assolir-ho, de com siguin ells de conscients. Ells sempre han de ser molt exigents. Si ja al principi comences a baixar l’exigència, tothom es desinfla. Més val ser exigent i que tu sentis que va així, per què és part de la seva feina. Jo també soc exigent amb el meu equip, dintre què anem a fer tot el que puguem. El més important és que puguis tenir l’espai de parlar o de comunicar-te i d’anar veient que estàs en la mateixa línia, perquè llavors el director o directora confia en tu. En les primeres localitzacions moltes vegades no vaig amb els directors, només amb el localitzador. D’alguna manera jo i el localitzador ja estem fent una preselecció del que pensem que pot funcionar. Has de tenir una mica la confiança que has entès el que l’altra persona vol i l’altra persona de que li portaràs. Però també en aquests dies vas treballant-ho i vas llimant. Tampoc depèn tot de mi, també està producció. Per mi gastaria tots els diners que hi hagués o més, però això no estaria bé (riures). Amb producció ho anem pactant. Però també hi ha directors que són molt conscients, sobretot si han aixecat ells els projectes com per exemple el director de Desmontando un elefante o com d’Esmorza amb mi, l’última pel·lícula que acabo de rodar. Ells han sigut una part molt important tant l’Aitor Echeverría com l’Iván Morales, d’aixecar el projecte i, per tant, eren molt conscients dels recursos que hi havia. Tot i que eren exigents, sabien també que si això pujava molt, baixaria una altra cosa.

Quins són els teus últims treballs o en el que estàs treballant? Si es pot parlar d’ells.

Ara estic fent publicitat, que faig menys, però que ho faig quan estic en aquest impàs que has acabat un projecte i no està clar el següent. Ja està bé, perquè és una altra manera de treballar. Et posa les piles. Anar ràpidament, d’una altra manera, també lidiar molt amb el client i l’agència. És un altre univers. També et permet potser fer coses més espectaculars, encara que sigui per poc temps. Ara estic fent això mentre es concreta el següent projecte de ficció.