REFUGI EN CURT: “Volem donar eines perquè els nanos puguin mirar la realitat i el que veuen als mitjans des d’un altre punt de vista”.

28/06/2023

Aquest mes entrevistem a Meritxell Bragulat, directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya i a Mohammad Sharqawi, responsable dels tallers de Refugi en curt per parlar d’aquest projecte que apropa l'alumnat i altres col·lectius de la província de Barcelona a les diverses realitats que viuen les persones refugiades, especialment infants i joves.

Com i per què va néixer el projecte Refugi en curt?

Txell: Vam començar a parlar-ne a finals del 2018 principis del 2019. Hi havia un company de la nostra associació que tenia bastant relació amb Teleduca i que havia coincidit amb diferents plataformes que es dediquen a l’educació, l’art, la cultura i la justícia global. Una mica el que també fem nosaltres. Teleduca es dedica a la formació en audiovisual amb nanos i professorat, a importar l’audiovisual a l’aula, tant la part pràctica aprenent a fer petites pel·lícules com també la part d’anàlisis de les imatges. I nosaltres, a Sodepau fa molts anys que ens dediquem a organitzar la Mostra de cinema àrab i mediterrani de Catalunya.

Arran de la Mostra i la nostra relació amb Beirut DC, ens van arribar uns curts fets per adolescents sirians que vivien al Líban, a on ells explicaven algunes de les seves vivències i experiències. Aquests curtmetratges feia temps que volíem projectar-los en algun festival o alguna altra entitat. Era una llàstima que es quedessin en un calaix, quan a més a més, tot el tema de la migració i el refugi és molt important. Se’n parla moltíssim, però amb l’absència de la veu dels que ho han viscut. Parlant amb la gent de Teleduca vam pensar que ho havíem d’aprofitar. Ells tenien també altres curtmetratges que havien projectat en el seu festival de cinema i infància i vam dir: per què no fem un projecte a on puguem continuar difonent aquests curtmetratges però en escoles? Perquè són un tipus de curtmetratges, sobretot, els de Síria, fets per adolescents, iguals que els adolescents que els veuen amb experiències de vida molt diferents.

Vam decidir també convidar a Edualter, que és una entitat que Sodepau havia fundat fa molts anys juntament amb altres organitzacions. També es dedica a l’educació en valors, justícia global, drets humans, etc,... i a l’elaboració teòrica i pràctica de com fer arribar els coneixements, la crítica, de quina manera treballar a l’aula tota aquesta sèrie de qüestions. Ens vam ajuntar les tres entitats, cadascuna en la seva expertesa amb l’objectiu de fer arribar la veu de les persones que vivien aquesta situació, que fossin elles mateixes les que poguessin explicar per què la gent se’n va dels seus països i què és el que els empeny i quines són les situacions que es troben. I poder donar eines perquè els nanos puguin mirar la realitat i el que veuen als mitjans des d’un altre punt de vista. Que tinguin elements d’anàlisis i de crítica. Vam començar a la ciutat de Barcelona, el projecte va anar molt bé i va despertar molt d’interès i llavors vam decidir obrir-ho a altres poblacions que no fossin Barcelona ciutat.

 

Per què creieu que des de l’audiovisual l’alumnat pot entendre millor les realitats de la migració i el refugi?

T: La importància de l’audiovisual en la nostra societat ha anat creixent amb els anys. L’audiovisual ha facilitat molt que et puguis posar en el lloc de l’altre. El fet de veure en imatges els sentiments i les vivències, arriben molt més endins, t’impacten molt més, que no pas un llibre que t’ho has d’imaginar. Depèn dels recursos propis que un tingui que la història li arribarà més o menys. En canvi, amb les imatges i les pel·lícules és molt directe. I després també perquè creiem que, en un món a on la imatge té tanta importància, és important donar eines perquè es pugui entendre, desxifrar, analitzar-ho, sobretot críticament. Sinó acabes fent passar per veritat coses que no són i evidentment, les imatges no són neutrals. Creiem que és important incidir també i educar en aquest aspecte: en saber llegir aquest tipus de productes, tant pel·lícules com notícies que es fan als mitjans de comunicació.

Mohammad: També és la tendència ara. És el temps d'internet, s'usa aquesta eina i connectar-la amb l'educació és molt potent, molt actual. No deixem a les xarxes socials que eduquin la nostra societat. A més, no entrem en aquest camp, que és molt important i fa falta. Els alumnes parlen molt de Tik Tok, Facebook, de reels a Instagram,...quan vaig a una escola parlo també d'aquest tema perquè és la tecnologia d'aquest temps. Cal treballar-ho. Però el problema és com arribem amb aquest contingut a més gent. Això també ho parlem en classe amb els nens i escoltem les seves experiències perquè ho fan servir més.

 

Cada curtmetratge va acompanyat d'una fitxa didàctica amb informació complementària i un suggeriment d'activitat prèvia perquè treballin a classe els mateixos professors/es amb l’alumnat. A part, també feu tallers presencials. En què consisteixen i quina diferència hi ha entre tots dos?

T: Vam plantejar-nos, d’una banda, oferir el material perquè cada professor pogués fer-s’ho a la seva mida, que tingués un recurs. Molts professors no tenen temps per buscar aquest tipus de material. En el cas dels curtmetratges de Síria no ho trobes enlloc, és fruit d’una relació d’una entitat que ens els van cedir perquè en féssim ús. No es tractava de deixar les pel·lícules soles, sinó de fer un treball i suggerir tota una sèrie de coses a tractar perquè ells mateixos s’ho poguessin fer. Vam veure que el professorat sí que consulta, utilitza i fa servir aquest material, però que hi havia molta demanda d’acompanyament, perquè no sabien ben bé com acabar-ho d’implementar a l’aula. I a més a més, se li pot treure molt més profit per part de l’alumnat. Mohammad és una persona que ha passat per una situació d’exili i, per tant, més enllà de veure les pel·lícules o el que t’expliquen els protagonistes, t’ho explica una persona que ha viscut, en part, experiències similars. Amb aquest acompanyament encara s’aprofita molt millor tot el que les pel·lícules en si ja t’aporten.

M: Hi ha molts nivells diferents entre classes. Diferències d'edats, experiències, inseguretat amb el tema. No som iguals, les professores són diferents d'una classe a una altra, els alumnes també. En presentar els documentals, primer parlo de la meva experiència que per a totes les classes és molt interessant. Després de veure els documentals, tornen a preguntar-me per la meva vida personal o la meva trajectòria com a refugiat. Perquè veus de manera diferent a una persona real en la teva classe que a un documental que no veuen el caràcter, al personatge. També fan preguntes molt personals. Soc molt obert i m'agrada que em preguntin. Les preguntes són bastant interessants tant per a mi com per a ells. La nostra experiència reflecteix alguna cosa i cal ser molt obert, perquè la gent pregunta algunes vegades coses que són difícils de respondre, però cal fer-ho, perquè és el que la gent pensa o no saben. Per exemple, l'altre dia em van preguntar si hi havia un documental on sortís jo. Volen veure'm com en animació o un documental.

Després, amb l'equip de professors també en cada classe parlem del futur, de continuar treballant aquest tema. Perquè sorgeixen moltes preguntes i demandes per seguir i com fer-ho. Algunes vegades deixem més documentals perquè es treballi amb ells. Els professors volen més dades per tema, l’agafen com a tema principal per al seu treball en la classe en el futur. És molt potent perquè no se sent que només és una sessió i ja està. És un projecte per a treballar-lo de manera estable, en altres classes amb altres professores. M'envien missatges, perquè vaig demanar també tenir feedback dels alumnes i els professors. I hi ha molt d'interès per part dels alumnes. Sabem que no a tothom agrada un tema o un altre, però sempre surten dues, tres, quatre persones que estan molt interessades i volen continuar treballant en això. Llavors, treballem com seguir. Hi ha la pàgina web, treballem molt les xarxes socials. Ara fa falta portar aquest projecte a ser permanent perquè tothom aprofiti aquesta proposta i tinguem un material sòlid i ben fet que arribi a la gent.

 

Què és el que més sorprèn l’alumnat de la realitat de la migració i el refugi quan escolten la teva experiència o veuen els documentals?

M: En el meu cas quan parlo de la meva experiència, que soc apàtrida i no tinc nacionalitat. Soc palestí, vaig néixer a Síria, vaig venir aquí i vaig aconseguir asil polític. No reflecteixo la majoria de la població migrant aquí. Obre més debat el meu perfil, sobre Palestina, sobre Síria, com vius la teva vida sense tenir nacionalitat. És un perfil una mica complicat. També és molt interessant per mi com explicar-ho. Com arriben a entendre-ho. No soc l’únic, hi ha cinc milions en el món de palestins com jo, però aquí a Catalunya o a Espanya no som més de 50 persones. Així que no veuen aquest perfil al carrer o a l'escola. Veuen la població del nord d‘Àfrica, subsaharians, xinesos, altres perfils i ho entenen, i també hi ha alumnes d'aquests perfils. Però fer-ho global, amb el meu perfil, és el meu treball en la classe perquè és global, no personal.

També fa falta explicar que és la llei internacional d'asil, la llei d'estrangeria a Espanya, la llei antiracista que es va aprovar a Catalunya. Totes aquestes lleis que tenen a veure amb el perfil dels migrants. Depèn de cada classe, de l'edat dels nens. La majoria no saben que significa ambaixada o visat i això em sorprèn també. Estan en una edat que fa falta saber, però no saben per què no connecten amb aquestes paraules, no els importen. En dues classes vaig fer un joc, hem creat una ambaixada virtual a on els alumnes mateixos són funcionaris de l'ambaixada, l'ambaixador o ambaixadora, policies i una cua de 40 alumnes que esperen entrar. Alguns entren, uns altres no. Intento fer-ho com un joc, perquè si és complicat, no ho entenen.

 

Quins són els prejudicis més arrelats que us trobeu a les classes respecte a la migració i el refugi?

M: Ucraïna, per exemple. La majoria es queden amb el títol de la notícia. No saben per què els ucraïnesos estan en guerra, com arribem a aquesta situació. Darrere de tot això, no saben que hi ha. Reflecteix també la societat. Ells perquè són petits, però la societat pensa així i ells reflecteixen aquesta consciència. Saben algunes coses sobre Síria, per exemple, com ha dit Txell, quan presentem el projecte amb refugiats sirians al Líban, perquè el conflicte va començar fa 13 anys i han tingut prou temps per a conèixer-ho. I també està la relació entre els alumnes i la població immigrant. Poca gent té relació a les escoles que jo he anat. Depèn de la zona i la classe social. En el centre de Sitges, per exemple, en una classe o una escola concertada de fills de classe mitjana, no veus la mescla natural que, en una altra escola pública d'un barri a Barcelona, per exemple, com el Raval. Quan vaig, algunes vegades veuen que entra un perfil que no es veu habitualment. I quan parlo tinc un discurs també, un llenguatge diferent del que escolten en les classes i tracten amb mi com una cosa molt llunyana. Intento començar parlant sobre coses comunes entre nosaltres. Sobre la meva filla, que està a P3, que com a filla de migrants parla català a l'escola, àrab a casa i castellà al parc. Com es crea una ciutadana catalana d'origen palestí i siriana a l'escola. Parlo de la connexió entre l'escola i crear la identitat dels nens. Així comencen a preguntar-me sobre la meva vida personal i és més pròxim. En alumnes que tenen entre 13 a 18 anys veig que tenen alguna cosa a dir. Alguns parlen, pregunten i altres no. Torno a fer el joc per a veure què pensen i sempre al final de l'activitat fem treball en equip perquè participi la gent que no li agrada parlar en públic o preguntar. És molt interessant, perquè la gent que preguntava ja no té rol i surt a preguntar molta gent que no ho havia fet abans. Dibuixen o escriuen una carta. Basant-nos en el curt Carta a Sasha, escrivim una carta a l'inrevés, a Fàtima, responent perquè se sentin part d'aquest problema.

Va ser molt interessant en un institut, no en la classe, sinó en una sala gran a on no podia fer el joc pel tipus d'espai. Vaig notar que algunes alumnes tenien alguna cosa a dir. Va sortir una noia marroquina que va parlar sobre racisme d'una manera molt potent i mai ha parlat d'aquest tema en la classe o amb una professora. I va parlar sobre com el racisme va matar al seu pare fa poc temps. Després vaig demanar que sortissin al micròfon alumnes com la noia marroquina i va sortir una altra noia marroquina, una colombiana,.. Va ser un espai que mai han tingut per a escoltar un llenguatge i un discurs per primera vegada i és important. Les professores estaven molt emocionades. Intenten parlar d'aquest tema, però els alumnes els diuen: “què saps tu d’això, no ho entendràs. Necessito un espai segur per a parlar d’això”. I cal buscar una manera perquè tinguin aquest espai, perquè a nivell mental i psicològic és molt fort. Estàs en aquesta escola amb amics i amigues, estàs contenta amb aquesta relació, però falta alguna cosa, falta algú que t'entengui en aquest tema.

 

Creieu que es necessita més presència d’aquestes realitats a les aules?

T: Hi ha molt poc professorat d’altres orígens i molt poca presència als mitjans de comunicació. No hi ha espais de comunicació o de relació a no ser que tu els busquis. Això que explicava el Mohammad de donar l’oportunitat i sentir que hi ha un espai on precisament la gent que no parla mai és moltes vegades la gent que són catalans, però que tenen un origen al Marroc o un altre país. Nosaltres això ens ho havíem trobat i també és un dels motius pel qual pensàvem que aquest projecte era necessari i positiu. Abans amb la Mostra havíem fet projeccions per escoles, venien al cine i projectàvem una pel·lícula àrab que ells poguessin entendre i els hi pogués agradar. I justament quan hi havia el moment del debat, les úniques persones que iniciaven les preguntes eren els nanos d’origen marroquí o algerià que normalment a classe no parlen. Ens ho deien els professors que normalment aquests nens no parlen en públic. En ensenyar-los una pel·lícula que parla d’una realitat que ells coneixen, és la primera vegada que poden parlar amb propietat fruit de la seva experiència sobre un coneixement del qual els altres no tenen ni idea. Era curiós perquè era un espai on es produïen aquests canvis de rol. Evidentment, cal fer-ho més, i cal molta més presència de persones que tenen altres orígens, han passat per altres experiències i tenen altra manera de veure les coses. Persones com el Mohammad. I als mitjans de comunicació també, no parlant només de refugi, sinó de qualsevol tema. També ha d’haver-hi entrevistes a metges, científics, mestres,...persones que fan qualsevol cosa, no només allò que nosaltres suposem que fan les persones migrades. I explicar la llei d’estrangeria, el tema de l’asil, tot això que fa el Mohammad, que molta gent no sap i ningú els explica.
 

Hi ha molt desconeixement?

T: Està molt assumit. No hi ha crítica. Ara ja hi ha certs sectors de la societat que diuen que aquesta llei és racista i que l’únic que fa és empitjorar les coses i mantenir la gent en una situació de no drets o en unes condicions d’inferioritat respecte a la gent originària. És una barbaritat. I està molt assumit aquí, que les coses són així i ja està. És molt important que Mohammad inclogui tota aquesta part. Si fan aquestes feines no és perquè només puguin fer això, és perquè hi ha una llei d’estrangeria i un capitalisme que diu que aquestes persones venen per fer això.
I què passa després d’un taller? Això no se sap mai. Després de veure una pel·lícula, la gent queda molt impactada i coneix realitats que no coneixia o només a través del que expliquen els mitjans, però no de com les viuen les persones. Potser es queda en aquest impacte o potser els desperta a continuar aprenent. Hi haurà nanos que més endavant potser buscaran més informació o com a aquesta noia que ha explicat això li servirà, perquè ha fet una cosa extraordinària, parlar en públic de què ha viscut ella i denunciar una situació que no havia fet mai. A partir d’ara, hi ha un canvi segur. És una cosa que s’ha d’anar fent i que és molt difícil de valorar i avaluar. Si no es fa, no hi ha la possibilitat de compartir aquests imaginaris. Les pel·lícules sempre són d’americans o francesos, qui escriu també són sempre europeus, majoritàriament homes,...sembla que només sigui possible d’aquesta forma, que l’altra gent que té altres orígens o altres llengües, ni escriguin, ni pintin, ni facin pel·lícules, ni siguin metges...És una visió molt esbiaixada de la realitat i de nosaltres. El fet que hi hagi espais per petits que siguin, per donar a conèixer tot això, i per posar-ho a sobre la taula, a la llarga algun impacte tindrà. És millor que sigui a què no sigui, però hi ha de ser molt més.  

 

Últimes notícies

Consultories de sostenibilitat i accessibilitat de la CFF al mes de juny

Obertes a tots els festivals i mostres de cinema (online)

‘La Furgo’ roda a Barcelona

Una road movie sense sortir de la ciutat